La casa de la cascada

Situada al Bear Run, entre el nord de l’Estat de Nova York i el sud de l’Estat de Pensilvània, la Casa de la Cascada és l’obra mestra de Frank Lloyd Wright (1876-1959), considerat per molts autors (i per ell mateix) com el millor arquitecte del món, i una de les principals fites aconseguides per l’arquitectura del segle XX.

La Casa de la Cascada, un dels projectes més famosos de la història de l’arquitectura, fou dissenyada entre els anys 1934 i 1935 i construïda a partir de l’any 1936 si bé no fou acabada fins l’any 1939. L’objectiu d’aquest projecte no fou més que la creació d’una casa de camp per a Edgar Kaufmann i la seva família, propietaris de grans magatzems.

La seva principal peculiaritat és la creació de terrasses sortints per obrir la casa enmig de la natura seguint els principis de l’arquitectura “orgànica” emfatitzats per Wright en la seva escola. Aquests principis consisteixen a integrar en una unitat edificada els factors ambientals de la zona, l’ús i la funcionalitat de l’edificació, els materials nadius i els usuaris o clients.

És d’aquesta manera que l’adequació a l’entorn és considerat com un dels punts forts d’aquesta arquitectura i, en el cas d’aquesta casa veu culminats els seus propòsits, com ho exemplifica el fet que el so de la cascada pugui ser percebut des de qualsevol racó de la mateixa.

El terreny en el qual s’ubica la casa està fornit de roques arran de sòl que serviren de cimentació de l’edifici. L’entorn de la casa té un relleu lleugerament accidentat, amb un bosc d’arbres caducifolis només alterat per un únic camí de vianants que hi condueix.

D’aquesta casa es comenta, moltes vegades, l’especial relació de respecte que manté amb l’entorn en el qual s’ubica, encara que, cal remarcar-ho s’emmarca en un model de ciutat dispersa que va ser molt criticat des d’Europa a principis del segle XX (moment en què el funcionalisme era el discurs arquitectònic amb més empenta). Les crítiques venen donades per dos motius: l’elevat cost i els costos ambientals. En cap dels dos casos, però, es considera que la casa de la cascada sigui el problema per si sola. El problema seria crear un model de ciutat amb moltes cases com aquestes. Pel que fa a les crítiques pel seu elevat cost, només cal imaginar quin preu tindria construir aquests tipus d’habitatges per a cadascun dels individus d’una societat i el cost que significaria pel que fa als desplaçaments quotidians d’aquests.

Les crítiques pel cost ambiental, d’altra banda, consideren que en una societat tan dispersa es fa molt complicat crear xarxes de transport públic eficients,cosa que fa que l'única manera efectiva per desplaçar-se sigui el transport privat. D'aquesta manera, cada desplaçament implica despeses en benzina, amb les emissions de contaminants que suposa. Les aparences, doncs, en aquest cas, enganyen, tot i que somiar a viure en un indret com aquest és gratuït.

Greenpeace/ Paz verde

Fa temps una activista de Greenpeace em va aturar pel carrer per preguntar-me si estava interessat a col·laborar amb la seva organització. Jo li vaig respondre que compartia els objectius de Greenpeace a escala global i, fins i tot, compartia la major part de les accions que realitzaven a Catalunya, però que no entenia la nul·la sensibilitat d'aquesta organització cap a la llengua del país i, per tant, cap a la diversitat lingüística. Vaig concloure que fins que no corregissin aquest dèficit preferia col·laborar amb altres organitzacions sorgides al mateix territori amb la mateixa sensibilitat ambiental que ells però amb un major respecte cap a la realitat del País. La noia em va reconèixer que no era la primera queixa que rebien en aquest sentit, però, seguidament va continuar amb excuses que parlaven de la globalitat.

Ahir, Greenpeace va dur a terme una protesta a la Sagrada família desplegant dues pancartes: una en anglès (World leaders make the climate call) i una altra en castellà (Salvad el clima). Davant les crítiques per aquest fet l'ONG ecologista ha respost que a "Barcelona tenim una delegació on es parla en català però que en aquesta ocasió el missatge anava dirigit als governs, polítics i personatges internacionals reunits a la Fira".

Ja és significatiu que fer arribar un missatge als polítics que manen de debò impliqui haver d'utilitzar l'anglès i el castellà però no pas el català a Barcelona, però en tot cas, és lleig sortir amb excuses dient que a Barcelona hi ha una delegació on "es parla" en català; la llengua no només serveix per parlar i comunicar-se, sinó que també simbolitza coses i mostrar-les públicament és una manera de demostrar respecte a la diversitat.

Sigui com sigui, observant les pàgines webs d'aquesta ONG es pot observar que, mentre que a l'Estat espanyol la web és únicament accessible en castellà, a la resta del món Greenpeace actua diferent: només cal comparar-ho amb allò que fa al Canadà, a Bèlgica, a Suïssa, a Finlàndia... on, només entrar, el web et demana que escullis la llengua. Es clar que, es tracta de països en els quals existeix un reconeixement i un respecte entre comunitats nacionals. També, mirant altres països, es pot comprovar com llengües amb menys parlants que la catalana també compten amb versió: noruec, danès, finès...

Tot això fa pensar, es clar que sí. I, segurament, Greenpeace només és una conseqüència d'allò que tenim.

En tot cas, aquesta sensibilitat pel pobret català que a tanta gent li estranya de la nostra societat jo la faig meva, i la deixaré quan es facin les coses ben fetes. Mentrestant, doncs, que no m'aturin gaire pel carrer.

L'home de gimnàs

Tots i totes sabem que ens ha tocat viure una època en què no podem menystenir el poder de la imatge. No em refereixo a la imatge associada a la comunicació no verbal, que sempre ha tingut importància, sinó a aquella associada al culte del cos.

Així, pels nostres carrers, de vegades es deixen veure un grup d’éssers humans perfectament adaptats a aquest nou entorn; es tracta d’humans, preferentment del gènere masculí, que es caracteritzen, principalment, per consagrar la seva vida al voltant d’una sala de màquines.

No és que els desagradi anar al cinema, escoltar música o realitzar qualsevol altre activitat lúdica. El que passa és que si fessin això estarien perdent minuts de gimnàs i, això, els seus estimats músculs no els ho perdonarien. En realitat, l’home de gimnàs només abandona el seu hàbitat dissabte a la nit, moment en què se’l pot trobar a qualsevol local nocturn demostrant al gènere femení que posseeix els millors atributs de tota la població.

Com hom pot comprovar, no estic parlant d’esportistes d’alt nivell, que cerquen millorar el seu rendiment. A l’home de gimnàs no li importen les seves marques: entre cella i cella hi té poder veure, dia a dia, que els seus abdominals van prenent definició i, per assolir aquest objectiu, és capaç de qualsevol cosa, fins i tot provocar-se un desajustament hormonal. Fem-li un seguiment.

L’home de gimnàs es lleva a les 7 del matí, moment en què es prepara l’àpat més important del dia: l’esmorzar. La diferència amb qualsevol altre mortal és que, entestat a maximitzar l’eficiència de les calories que ingereix, el menú no es basa, només, en cereals o fruita, sinó que també en clares d’ou, batuts de proteïna i altres nutrients dissenyats expressament per cultivar els seus músculs.

A les 9 del matí se’n va a treballar i, de camí al cotxe (acostuma a desplaçar-se amb aquest mitjà de transport) aprofita qualsevol reflex per contemplar la seva silueta i així reforçar el seu ego. Això és molt important: l’home de gimnàs no té problemes d’ego i el fet d’haver aconseguit una tonificació muscular satisfactòria fa que es contempli a ell mateix com la persona més interessant del planeta. Com a tal, farà el que calgui perquè la resta del món se n’adoni. La feina és un bon lloc per intentar cridar l’atenció dels companys i companyes.

Però el dia avança i a les 7 de la tarda entro al gimnàs i me’n trobo uns quants. Aquest és el seu hàbitat natural així que haig d’anar amb compte.

Entro al gimnàs i em disposo a realitzar els meus exercicis. Observo que hi ha dues màquines ocupades amb tovalloles però sense ningú que les utilitzi. Miro al meu voltant i n’identifico els propietaris. Estan realitzant altres exercicis. Em dirigeixo a ells i els pregunto si les estan fent servir. “Si, estem treballant”, em responen tot seriosos.

És el problema de l’home de gimnàs més extrem, que no és capaç d’entendre que la resta de mortals també anem al gimnàs a treballar. Però em resigno i busco altres màquines per utilitzar.

Al cap d’una estona, en ple esforç sento una mà que intenta cridar la meva atenció. És l’home de gimnàs, que s’ha quedat sol perquè el seu company ha marxat i vol que supervisi el seu exercici. “Ara m’ajudaràs”, em sentencia. Li contesto que estic treballant i tinc poc temps. Els seus ulls em miren amb ira, ferits pel no com a resposta. Però un bon home de gimnàs es pot refer d’aquestes coses. Al capdavall, quan torni al vestidor i es miri al mirall es descobrirà una nova abdominal que no coneixia.

Continuem apretant l'accelerador

La consulta d'Arenys de Munt del passat dia 13 de setembre comença a desencadenar reaccions força interessants. Berga confirma que se sumarà a la democràcia per consultar els seus habitants sobre la independència. Serós -ja va confirmar-ho- serà el següent municipi a donar veu als ciutadans sobre aquest tema. 60 municipis de la plataforma Decidim.cat festegen amb la data del dia de la constitució espanyola per realitzar la consulta. A Barcelona, en Jordi Portabella s'ofereix a impulsar les entitats que vulguin a no esperar més Espanya, mentre que en Xavier Trias ho veu amb bons ulls. No obstant, ICV decideix no impulsar les esmentades consultes. ICV, el partit responsable del Departament de Relacions Institucionals i Participació, el qual en el seu informe sobre la desafecció política arribava a la conclusió que calia ser "més transparents, participatius i clars" deixa sense cobertura el batlle d'Arenys de Munt (les candidatures EPM i AM2000 sumen per ICV) afirmant que no s'han de crear "falses expectatives". Pel que sembla, que la gent pugui votar és una falsa expectativa. En canvi, continuar defensant una Catalunya federada amb Espanya quan Espanya no es vol federar amb Catalunya no és una falsa expectativa?? Bravo pel progressisme guai. Fóra bo, no obstant, conèixer l'opinió del nostre excel·lentíssim Alcalde sobre aquestes falses expectatives.

Però si ICV es desmarca de la democràcia participativa que diu promoure, el PSC ens regala les oïdes amb la ministra Carme Chacón, afirmant que posar un vot a una urna transparent li sembla que és donar una mala imatge equiparable a l'extrem ideològic de la Falange. O el senyor Iceta, que en un enèsim intent de jugar amb el llenguatge fa referència a una suposada radicalització de CiU. Hi més radicalització que la de voler impedir un procés democràtic en el qual es pot votar Si, No o en Blanc? Per no parlar del President de la Generalitat, qui va dir que fins i tot els "fatxes" tenen dret a manifestar-se, sense defensar alhora el dret de la gent d'Arenys de Munt a expressar-se a les urnes. I és que l'obsessió dels socialistes catalans d'ara per fer veure que el fet nacional no existeix els arriba a fer veritablement el ridícul.

Sigui com sigui, aquests moviments, amb en Laporta treient el cap, ens prometen un any polític molt interessant que pot arribar a posar a sobre la taula sense embuts el debat que fa 100 anys que el catalanisme porta intentant solucionar -sense èxit- per la via dels eufemismes i "les falses expectatives" sobre la relació política amb Espanya.

Arenys de Munt. La taca d'oli i la il·lusió col·lectiva

Ahir va ser un dia que serà recordat pels arenyencs i arenyenques, però també per molta gent d'aquest País. Finalment, després que govern espanyol, advocacia de l'Estat, Falange española y de las JONS, PP, PSOE, PSC, Ciudadanos, etc. fessin tots els esforços per impedir-ho la voluntat de la gent s'ha acabat imposant. El poble va ser consultat i va votar per la independència gairebé amb unanimitat (96.33% dels sufragis) amb una participació del 41% (superior a altres votacions) en un únic col·legi electoral, en una consulta organitzada per una entitat privada i després de rebre amenaces.

En tot el temps que ha durat aquest debat, els opositors a la celebració de la consulta han afirmat fermament que el dret a l'autodeterminació no està contemplat per la Constitució espanyola (De la Vega dixit). El que obliden és que és la democràcia el que fa les Constitucions (i no pas a l'inrevés). Les Constitucions han estat inventades precisament com a instrument que garanteixi que hi pugui continuar havent democràcia (la que la gent vulgui). Impedint que la gent voti (i en canvi, permetent la manifestació d'un grup feixista en un dels pobles on el franquisme va causar una de les repressions més grans) més que complir aquesta funció, la constitució espanyola sembla haver-se convertit en el principal escull perquè el poble català pugui seguir avançant, convertint-nos en una mena de presoners de les seves lleis.

Una altra cosa que obliden els opositors de les consultes és que Espanya forma part de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) el qual reconeix explícitament el dret que tenen els pobles a escollir lliurement el seu futur.

Però més enllà d'això, és important destacar que, juntament amb aquesta ferma tossuderia negant el dret de ser consultats, els contraris a la independència segueixen sense dir en què i per què ens convé als catalans formar part de l'Estat espanyol i no tenir un Estat propi... de moment, cap senyal de vida intel·ligent. Avui, aquesta gent ensenyava el mig somriure burleta i deia que aquesta consulta no té validesa, que no ens hem de centrar en debats identitaris, que ahir hi havia un grapat d'independentistes i un grapat de fatxes, i que en el fons són dos extrems.

Aquesta gent confón les coses. En primer lloc, perquè a l'extrem oposat dels feixistes hi han els demòcrates (en tot cas entremig hi han els que no tenen clar si volen un sistema polític o bé un altre). I en segon lloc perquè en el debat sobre la independència hi ha l'extrem del si i l'extrem del no (que resulta que també acostumen a ser un grapat d'independentistes radicalíssims, ja que de moment defensen una Espanya independent i a més neguen que nacions com la nostra ho puguin ser).

Sigui com sigui, la consulta es va fer enmig d'un ambient festiu i molt il·lusionador. Segurament, Arenys de Munt ens va donar ahir una lliçó. I és que el gran triomf col·lectiu d'aquest País (la fi del victimisme que dirien alguns) no passa per creuar els dits davant la sentència judicial del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Tampoc passa per haver aconseguit el millor finançament dintre dels mals finançaments possibles que ofereix l'Estatut. Tampoc per seguir fent pedagogia sobre per què som com som. La gran victòria col·lectiva passa per la independència. I si algú vol saber perquè som així i perquè parlem "aixà", que vingui i ens conegui. I que conegui aquest nou Estat de Dret.

Finançament, Acampada i aniversari.

Finançament

El cap de setmana passat el Govern de Catalunya va acceptar l'últim oferiment del govern espanyol en matèria de finançament. Cal considerar diversos aspectes d'aquest acord. En primer lloc, crec que és just destacar el paper d'Esquerra al llarg de tota la negociació i sobretot en l'últim tram de la mateixa. ERC ha tensat la corda fins on ha pogut i ha estat capaç de millorar l'acord fins arribar al mínim acceptable pel partit, és a dir 3800 milions d'euros més els 1200 adicionals (Disposició addicional tercera de l'Estatut corresponent al pacte per les infraestructures) que sumarien 5000 milions i reduirien el dèficit fiscal en 1/3 part, tenint en compte que aquest es troba situat al voltant dels 17000 milions d'euros. Des de qualsevol punt de vista, doncs, ERC ha estat decisiva per assolir un acord de mínims que d'una altra manera hauria estat impossible d'aconseguir vista l'actitud del PSC quan creua l'Ebre tot sol (i les pressions que aquest partit feia mesos que exercia per tancar un acord i acabar amb una situació de confrontació amb el PSOE) o l'actitud servicial d'ICV en les grans decisions de País. Per primera vegada, doncs, després de lliurar els impostos dels seus ciutadans a Espanya (condició de l'actual marc legal) i que aquesta els gestioni a la seva conveniència, Catalunya no es quedarà per sota de la mitjana de diners públics per càpita respecte les altres comunitats. És un canvi de model. Segurament el màxim al que es podia aspirar amb aquest Estatut. Però continua sent un canvi de model insuficient ja que Catalunya, encara quedant per sobre de la mitjana, podrà encara perdre posicions respecte altres comunitats que recaptin menys. De la mateixa manera, s'ha reduït 1/3 del dèficit fiscal però continuen existint els 2/3 restants. I el més important, Catalunya, no pot decidir què fa amb els impostos dels seus ciutadans ja que simplement optava a avalar o rebutjar un model proposat per Madrid. Continuem sense poder parlar de solidaritat perquè la solidaritat és conseqüència d'una decisió pròpia i lliure, situació que no es dona ja que l'anivellament és producte d'una decisió aliena i condicionada.
No s'ha tancat cap debat, simplement s'ha fet un pas endavant. Espanya no ens regala res, simplement s'aprofita el moment de debilitat del PSOE al Congrés espanyol i tot just ens tornarà 1/3 dels diners que els catalans generem amb el nostre treball. Tot això comptant que Zapatero compleixi la seva paraula i la llei, cosa que ja sabem que no acostuma a fer.
Hi ha qui diu que això són molles. Jo crec que vindrien a ser un parell de llesques de pa de pagès (lluny del pa sencer, però el màxim al qual es podia aspirar).
També hi ha qui diu que això és contradictori amb defensar el concert econòmic o la independència. Tampoc crec que ho sigui. És el debat sobre si cal mantenir posicions exclusivament ideològiques o si cal, de tant en tant i per tal d'avançar cap els objectius marcats, comptar amb dosis de pragmatisme i adaptar-nos a les condicions actuals per tal de superar-les. Crec que l'objectiu és la victòria, no pas comptar-nos quants resistents quedem.

Acampada Jove

Aquest cap de setmana, fins a 27000 joves s'han passat durant els tres dies per l'Acampada Jove; l'Acampada Jove,doncs, es consolida així com la trobada músico-reivindicativa de referència als Països Catalans, que l’any vinent es tornarà a fer amb Montblanc. Aquest festival organitzat per les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) ha estat un èxit rotund tant en assistència com en organització. Un punt que ens hem d'apuntar com a col·lectiu i que em fa sentir orgullós de formar-ne part. L'esforç d'aquests dies es veia recompensat veient la zona de concerts plena de gent amb ganes de passar-s'ho bé i amb una consciència de País clara. Crec que tot plegat val la pena.

Aniversari

Dissabte 18 de Juliol (18 de Julio) va fer 73 anys del cop d'Estat per part dels feixistes. Un cop d'Estat que va originar una guerra civil que va causar centenars de milers de morts en els tres anys que va durar, i que va anar seguida d'una dictadura cruel i represora que va atemptar contra les llibertats individuals i també col·lectives dels nostres avis i, posteriorment dels nostres pares. Un autèntic setge que va trepitjar els drets humans i va humiliar l'esperança republicana d'un País. Cal que no oblidem què va passar, perquè això explica moltes de les coses que passen avui. I sobretot, cal que no ho oblidem per saber d'on venim i, per tant, qui som i a què ens debem. Són dates com aquestes les que recorden la sàbia frase de "qui és enemic de Catalunya, és enemic de tots els pobles del món".

La modernització reflexiva

Aquesta darrera setmana hem assistit (o assistirem) a la presentació al Parlament de dues Iniciatives Legislatives Populars per tal que el Parlament de Catalunya pugui debatre la conveniència o no de regular i controlar la manipulació genètica relacionada amb els aliments així com la prohibició de la tauromàquia a Catalunya.

En primer lloc, les Iniciatives Legislatives Populars (ILP) són un mecanisme per expressar preocupacions ciutadanes i traslladar-les a les assemblees legislatives (en aquest cas el Parlament) per tal que els nostres representants puguin debatre-les i, fins i tot, aprovar-les. Val a dir que el marc legal actual permet que si una majoria parlamentària decideix bloquejar aquest procés i decideix que la ILP no entri a debat ho pot fer (tal i com ha passat amb els transgènics). És per això que és important la nova llei de consultes populars, donat que aquesta pot permetre que els ciutadans, a través de la recollida d'un nombre concret de signatures, puguin portar directament al Parlament la seva proposta, i aquest convocar un referèndum a tota la població sobre el tema en concret.

En segon lloc, m'agradaria destacar el gran mèrit dels moviments antitransgènics i dels moviments antitaurins per arribar a una gran part de l'opinió pública (allò que anomenem, la majoria silenciosa) malgrat la posició privilegiada dels principals defensors de la indústria biotecnològica o de la tauromàquia, els quals es troben còmodes a la tribuna mediàtica donant lliçons morals.

No obstant, això no treu que aquests dos debats tinguin connotacions diferents.

En el cas dels organismes modificats genèticament (OMG), cal destacar que aquest no està exempt de disputes en la mateixa comunitat científica, suscitant un ampli debat sobre els riscos que comporten, cosa que ha permès la opinió pública qüestionar-se la seguretat que comporta l'actual desregulació d'aquestes aplicacions de la biotecnologia. Podria extendre'm sobre aquestes aplicacions però per això cal un post monotemàtic. El cas és que el debat no podrà tenir lloc degut al tripartit format per CiU, PSC i PP.

La tauromàquia és diferent; aquest és un debat més clàssic. Aquí no entren el joc encara "els riscos". La tauromàquia, si volem tancar els ulls, no ens afecta. Afecta a "uns altres" que en aquest cas no són ni de la nostra mateixa espècie. Però en aquest debat, no obstant, no hi ha divisió en la comunitat científica: els braus són mamífers herbívors (gens agressius) amb un sistema nerviós força desenvolupat i, per tant, amb capacitat no només de sentir dolor sinó també de tenir patiment psicològic (o etològic, com volguem). Tampoc hi ha divisió entre els filòsofs: si acceptem que un ésser viu com podria ser un nadó, per la seva capacitat de patiment, té uns drets bàsics malgrat no poder complir deures, haurem d'acceptar que un animal no humà també els té pel mateix motiu, si no és que el volem discriminar per la seva condició de no-humà.
Tot això, deixant de banda les connotacions casposes que aquesta festa va adquirir durant el franquisme i que avui manté com a símbol nacional espanyol, que per si sol pot incitar el rebuig però no la prohibició, tot i que no deixa de sobtar ja que contradiu aquells qui pensen que el nacionalisme espanyol ha canviat i acusen d'injustos aquells que associen inconscientment nacionalisme espanyol amb una visió del món (però sobretot una concepció d'Estat) castellanocèntrica.